El Balanç de situació és el document comptable que mostra la situació patrimonial d’una empresa en un moment determinat i consta de tres conceptes: l’actiu, el passiu i el patrimoni net.

A més, s’ha de complir que:

Patrimoni net = Actiu - Passiu

Tercer dels acords de Basilea.

Conjunt de propostes de reforma de la regulació bancària publicades a partir del 16 de desembre de 2010. Aquestes propostes se centren principalment en exigències sobre el nivell de capital i liquiditat del sector bancari.

Fa referència al conjunt d’aportacions que els socis han fet a l’empresa. Aquest capital social és l’aportació inicial necessària per posar en funcionament l’empresa. Pot ser dinerària o en espècie. En cas que es tracti de l’últim tipus, caldrà fer una valoració per mesurar el valor d’aquesta aportació.

Òrgan que dirigeix la marxa d’una empresa composta com a mínim de tres persones. Els membres són nomenats i ratificats per la Junta General d’Accionistes. Com a norma general, un Consell d’Administració s’estructura en president, secretari i consellers, i té com a funcions la direcció, la representació i la gestió de l’empresa.

Conegut per la seva terminologia en anglès “CoR - cost of risk”, es tracta del quocient del total de dotacions per a insolvències sobre el total de crèdits a la clientela.

Ens permet tenir una idea del perfil de risc de l’entitat; com més baix, menor és el risc.

Fórmula: CoR = Dotacions per a insolvències/Crèdit total

Descens generalitzat i prolongat dels preus de béns i serveis que pot ser motivat, entre altres factors, per una caiguda de la demanda i un excés d’oferta.

La deflació normalment està associada a les recessions i a les crisis econòmiques i financeres. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), aquesta caiguda en els preus ha de ser d’almenys 2 semestres seguits per afirmar que hi ha DEFLACIÓ.

Es tracta d’un índex que mostra la variació dels preus d’una economia en un període de temps determinat. Ens indica quina part del creixement d’una economia és degut a l’augment de preus.

DEFLACTOR PIB = (PIB nominal/PIB real) * 100

Les despeses d’explotació són les despeses necessàries per dur a terme l’activitat habitual d’una empresa.

Exemple:

Entre les despeses necessàries per a l’activitat d’una empresa, trobem, per exemple:

- Adquisició de primeres matèries o mercaderies

- Despeses de personal

- Altres despeses fixes necessàries per a l’activitat

Fa referència al deute que manté un Estat davant de particulars i d’altres països. Amb aquest deute s’obtenen recursos financers amb els quals cobrir el dèficit públic en què ha incorregut una administració. Habitualment, aquest finançament s’obté mitjançant l’emissió de lletres del tresor, bons o obligacions.

Es tracta del benefici brut d’explotació calculat abans de deduir interessos i impostos.

L’EBIT adquireix una importància rellevant en comparar el benefici d’empreses diferents, ja que la càrrega fiscal varia entre països i la forma de finançament pot variar en funció de l’estratègia financera de la companyia.

Es tracta del benefici brut d’explotació calculat abans de deduir les despeses financeres (interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions).

El propòsit de l’EBITDA és obtenir una imatge fidel del que l’empresa està guanyant o perdent en el nucli del seu negoci.

Acrònim d’Euro Interbank Offered Rate, és l’índex de referència publicat diàriament que indica el tipus d’interès a què un gran nombre de bancs europeus es presten diners entre si. És el tipus d’interès del mercat interbancari.

Hi ha 8 tipus d’euríbor segons els terminis:
Euríbor a 1 setmana, 2 setmanes, 1 mes, 2 mesos, 3 mesos, 6 mesos, 9 mesos i 12 mesos.

Es tracta d’un actiu intangible que permet a una empresa generar més beneficis que si només els obtingués de la suma de la resta dels seus actius comptables.

Exemple:

Formen part del fons de comerç elements intangibles, però amb un valor important, com la marca, el prestigi, la clientela, el coneixement o l’experiència, la reputació... Per exemple, una empresa pot ser comprada per 1.000 milions, quan el seu valor comptable és de 950 milions. En aquest cas, diríem que el fons de comerç és de 50 milions.

El badwill, o fons de comerç negatiu, s’origina quan el valor comptable d’una companyia és més gran que el preu d’adquisició d’aquesta. En aquest cas, la companyia compradora ha de registrar aquesta diferència com un ingrés en el compte de resultats.

En aquest sentit, a principis de 2021, el BCE va manifestar que entén que l’entitat adquirent pugui treure profit d’aquest preu de compra relativament baix per cobrir, per exemple, els costos de transacció o integració, incrementar la prudència sobre la valoració dels actius dubtosos, entre d’altres, i així augmentar la sostenibilitat del model. De la mateixa manera, espera que el badwill no es distribueixi via dividend fins que aquesta sostenibilitat quedi fermament consolidada.

Es tracta de la part del passiu que es deu al finançament propi. Inclou les aportacions efectuades pels socis, així com els beneficis generats i no distribuïts.

Formen part dels fons propis; el capital social, les reserves i els resultats d’exercicis anteriors.

Són aquells ingressos recurrents derivats de l’activitat principal. Aquests ingressos són els considerats de major qualitat.

En el cas d’un banc, fan referència a les següents partides del compte de resultats:

- Marge d’interessos

- Comissions netes

- Ingressos per contractes d’assegurances o reassegurances

Els interessos que es produeixen en cada període es van sumant al capital inicial. D’aquesta manera es generen nous interessos. El capital va creixent al final de cada període, així que els interessos es calculen cada vegada sobre un capital més gran. Amb aquest sistema diem que els interessos es reinverteixen o es capitalitzen.

L’índex de preus al consum (IPC) mesura la variació que experimenten els preus d’un cistell de béns i serveis, representatiu del que consumeix una família mitjana.

La variació de l’IPC és un indicador de la inflació d’un país o àrea determinada.

Indicador que mesura l’evolució mensual dels preus dels productes industrials fabricats al país i venuts en el mercat interior en sortir de fàbrica. Aquests preus no inclouen les despeses de transport, comercialització, IVA o altres impostos indirectes.

Índex confeccionat a Espanya per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) que reflecteix l’evolució dels preus de compravenda de l’habitatge de preu lliure tant nou com usat. Aquest índex incorpora taxes de variació trimestral, anual i acumulada. El desglossament és per comunitats autònomes.

Igual que el LTD, aquesta ràtio també mesura la liquiditat d’un banc. És el resultat de dividir el total d’actius líquids per les obligacions de pagament a curt termini. La ràtio ens indica si el banc té prou actius líquids per fer front a sortides potencials d’efectiu a curt termini. A l’efecte d’exigències del regulador bancari, aquesta ràtio ha de ser d’almenys el 100%.

Fórmula:

Actius líquids/Obligacions de pagament a c/t ≥ 100%

En termes de comptabilitat és la capacitat d’una inversió per ser transformada en diners. Per a una empresa, la liquiditat és la capacitat d’obtenir diners en efectiu i fer front a les obligacions a curt termini.

Per mesurar aquesta liquiditat s’utilitza la ràtio de liquiditat, que no és més que el resultat de dividir el compte d’ACTIU CORRENT (tresoreria) pel PASSIU CORRENT.

Fórmula:

Ràtio de liquiditat = Actiu corrent/Passiu corrent

Ràtio que mesura la liquiditat d’un banc. És el resultat de dividir el total de préstecs concedits pel total de dipòsits. S’expressa normalment en percentatge. Si el resultat és molt menor que 100%, el banc podria no estar obtenint una rendibilitat adequada, ja que tindria la possibilitat de concedir més préstecs en relació amb la quantitat de dipòsits de què disposa. Si, per contra, és molt superior al 100%, l’entitat necessita finançament extern per poder seguir prestant i, en un extrem, pot ser indicatiu de falta de liquiditat per fer front a possibles impagaments.

Fórmula:

LTD = total Préstecs/total Dipòsits

Estudi de l’economia d’una zona, país o grup de països, considerada en el seu conjunt. La macroeconomia desenvolupa models que expliquen la relació entre diferents variants de l’economia: producció, consum, desocupació, inflació, inversió, balança de pagaments, nivell de treball, entre altres.

Suma de tots els ingressos corrents de l’entitat (marge d’interessos, comissions, resultats d’operacions financeres o ingressos de participades).

És la diferència entre els ingressos i les despeses durant un període. Si augmenta d’un any a l’altre, vol dir que l’entitat és capaç de créixer amb la seva activitat ordinària o recurrent.

Diferència entre la rendibilitat de l’actiu (ex. crèdits concedits) i els interessos pagats pels dipòsits dels clients i altres prestadors.

El mercat primari és el mercat financer on es venen i es compren valors mobiliaris per primera vegada, és a dir, on les empreses, governs o altres entitats emeten nous actius financers (com accions o bons) per captar capital directament dels inversors.

El mercat secundari és el mercat financer on es negocien valors mobiliaris que ja han estat emesos prèviament en el mercat primari. Aquí, els inversors compren i venen aquests actius entre ells, sense que l'emissor original hi participi directament. Un exemple destacat de mercat secundari és la borsa de valors.

Branca de l’economia que estudia el comportament d’agents econòmics individuals, consumidors, treballadors, empreses i inversors, i les seves relacions i interacció en els mercats.

Acrònim de Market in Financial Instruments Directive, és la directiva de la Unió Europea sobre instruments financers que estableix un marc regulatori europeu homogeni dels mercats financers dels membres de la Unió Europea i altres estats de l’Àrea Econòmica Europea. Els objectius d’aquesta directiva són els de millorar la transparència i l’eficàcia dels mercats i també augmentar la competència entre entitats i reforçar la protecció a l’inversor.

Aplicant el MiFID, tots els inversors classificats en una mateixa categoria tenen la mateixa protecció, ja sigui actuant al seu país com en un altre país membre.

Són les pèrdues que es generen quan hi ha una disminució del import de la inversió (el preu d'un actiu és inferior al preu que es va pagar en el moment d'adquirir-lo). Mentre no es ven l'actiu, parlem de minusvalues potencials o latents.

Procedent del terme grec MONOS (“un”), fa referència a una situació de mercat concreta en què un productor o agent econòmic controla l’oferta d’un bé, cosa que li concedeix un gran poder de mercat situant-se en una posició de privilegi.

Parlem de monopoli PUR quan en aquest mercat només hi ha un venedor que té un producte, bé, recurs o servei determinat i diferenciat.

Inicials de Minimum Required Eligible Liabilities o Mínim Requerit Passius Exigibles, fa referència al requeriment regulatori al qual estan subjectes els bancs europeus i que té l’objectiu d’absorbir les pèrdues d’una entitat financera en cas de resolució.

De manera col·loquial, l’anomenat «matalàs anticrisi» pretén garantir que un banc tingui prou fons propis i passius admissibles per absorbir pèrdues i recapitalitzar-se sense necessitat d’acudir a diners públics. L’MREL es determina de manera individual per a cada grup bancari, tenint en compte la grandària, el model de negoci o l’estructura de finançament, entre d’altres.

Procedent del terme grec OLIGOS (“pocs”), fa referència a una situació de mercat concreta en què el mercat està dominat per un reduït grup de competidors. Aquests solen tenir poder de mercat en posseir certa capacitat d’influir en el preu.

En un oligopoli, les empreses poden arribar a acords de col·lusió (acord per no competir) amb la finalitat de maximitzar els seus beneficis. Aquesta pràctica sol ser il·legal en la majoria dels països que compten amb lleis de competència.

El producte interior brut (PIB) és una magnitud que expressa la producció total interna de béns i serveis en un país durant un període de temps, normalment un any o un trimestre. A més, és la principal mesura de la generació de riquesa d’un país.

En general, el PIB s’utilitza en termes relatius. Per exemple:

- PIB per capita: és el resultat de dividir el PIB entre el nombre d’habitants del país en qüestió.

- Creixement del PIB: mostra l’increment percentual (%) que ha experimentat el PIB en un període. A més, ens indica el punt del cicle en què ens trobem.

El PIB nominal fa referència al valor, a preus de mercat, de la producció de béns i serveis d’un país durant un període de temps determinat.

Per part seva, el PIB real és el valor d’aquesta producció a preus constants, sense tenir en compte els increments o decrements d’aquests preus. Agafa com a referència els preus de mercat d’un període base fix.

Exemple: suposarem que una economia produeix només un producte.

El 2018 es van produir 1.000 kg i el preu va ser de 2 euros/kg.
El PIB nominal el 2018 va ser de 2.000 euros.

El 2019 es van produir 1.150 kg i el preu aquest any va ser de 2,2 euros/kg.
El PIB nominal el 2019 va ser de 2.530 euros.

En aquest cas, el creixement del PIB nominal seria del 21%.

Si mantenim els preus constants i agafem com a base el preu del producte el 2018, aleshores el PIB de 2019 seria de 2.300 euros.

El creixement del PIB real seria del 15%.

És la situació en la qual tots els ciutadans en edat laboral productiva d’un país i que volen treballar (població activa) es troben treballant. En aquesta situació podem dir que la demanda de treball és igual a l’oferta.

És la relació entre la quantitat de producte obtinguda i els recursos utilitzats per obtenir aquesta producció. La productivitat mesura l’eficiència de producció per factor utilitzat (unitat de treball o capital utilitzat), entenent per eficiència el fet d’obtenir el major o màxim rendiment utilitzant un mínim de recursos.

Fórmula:

Productivitat = Producció obtinguda/Factor utilizat

Quantifica, de manera percentual, les variacions en els tipus d’interès, entre d’altres. Un punt bàsic equival a un canvi de 0,01% i és una centèsima part d’un punt percentual. Així, doncs, podem dir que 1 p.b.= 0,01 p.p. o 100 p.b.= 1 p.p.

Per exemple: si els tipus d’interès passen del 0,25% al 0,50%, podem dir que han pujat 25 punts bàsics.

Es relaciona amb el volum de crèdit dubtós d’una entitat respecte del crèdit total. Una mesura estàndard és la ràtio de morositat.

Ràtio de morositat (%) = Crèdit dubtós/Crèdit total

També és important conèixer el percentatge de cobertura (crèdit dubtós aprovisionat).

Eina per establir la capacitat d’una entitat, govern o persona per pagar el seu deute i el risc que comporta invertir-hi. Aquesta qualificació es fa tenint en compte l’historial creditici d’una persona física o jurídica, i també la capacitat de tornar el finançament.

Hi ha agències que emeten aquestes qualificacions (ràtings). Les tres més importants són Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch. Segons el risc de fallida d’una empresa, institució o país, emeten les qualificacions següents (de qualitat creditícia més gran a més petita): AAA, AA, A, BBB o d’altres de similars.

El capital tier 1 és la principal mesura de fortalesa financera usada pel regulador bancari. Està format pel capital bàsic (principalment les accions ordinàries i reserves), al qual s’afegeixen les participacions preferents i els instruments híbrids.

La dada de CET1 es mostra com un percentatge sobre els actius ponderats per risc. Com més elevat sigui, més garanties de solvència tindrà l’entitat, encara que una ràtio massa alta pot ser ineficient en termes d’estructura del capital.

Fórmula:

Ràtio CET1 = Common Equity Tier 1/Actius ponderats per risc

Es tracta d’una ràtio que ens informa sobre la protecció que tenen les entitats financeres davant els préstecs impagats dels seus clients.

Es representa com el total de provisions que té l’entitat sobre el total de crèdits dubtosos.

Fórmula:

Ràtio de cobertura = Provisions/Crèdit dubtós

Es tracta d’una ràtio que mesura la productivitat d’una entitat. És el resultat del quocient entre les despeses d’explotació i el marge brut. Dit d’una altra manera, relaciona els ingressos obtinguts amb les despeses necessàries per a la seva consecució.

Com a conclusió, una entitat serà més eficient com menor sigui la seva ràtio d’eficiència.

Exemple:

Així, si per exemple la ràtio d’eficiència d’una entitat és 50%, vol dir que necessita gastar 50 € per ingressar 100 €.

És una mesura de la qualitat creditícia, que es calcula de la manera següent:

Ràtio de morositat (%) = Crèdit dubtós/Crèdit total

També és important conèixer el percentatge de cobertura (crèdit dubtós aprovisionat).

Es tracta de qualsevol ingrés que una persona física o jurídica percep i pot consumir sense disminuir el seu patrimoni. Aquesta renda pot procedir del lloguer d’una propietat, del compliment del treball pel qual algú és contractat, del rendiment d’un capital invertit, entre altres fonts. Es calcula restant dels ingressos aquelles despeses necessàries per a la seva obtenció.

Indicador econòmic que mesura la relació entre el nivell de renda d’un país i la quantitat d’habitants d’aquest. Per obtenir-lo dividim el PIB (producte interior brut) d’aquest país entre la seva població.

La renda per càpita serveix com a referència del benestar de la població.

Provisions que es constitueixen amb beneficis no distribuïts, ja sigui per imperatiu legal o de manera voluntària, com a garantia de solvència i que s’utilitzen com a autofinançament o bé per distribuir entre els socis en el futur.

Indicador que mesura la rendibilitat d’una empresa amb relació al seu actiu total. Indica el rendiment que s’està obtenint pels actius.

Es calcula com el quocient entre el benefici i l’actiu total. El benefici utilitzat és el que s’obté abans d’impostos i interessos.

Es tracta d’una ràtio que ens permet mesurar la rendibilitat financera. En altres paraules, ens permet mesurar la rendibilitat que obté l’entitat sobre els recursos / fons propis.

Amb aquesta ràtio relacionem el benefici amb els recursos necessaris per obtenir-lo.

Fórmula:

ROE = Benefici net després d’impostos/Fons propis mitjans

El ROTE és una evolució del ROE. Per tant, és una altra ràtio que ens permet mesurar la rendibilitat financera.

En el cas del ROTE, es té en compte només el capital tangible en comptes de tots els Fons Propis. Així, exclourem del denominador elements intangibles com el fons de comerç (clientela, la marca, l’experiència, etc.).

Fórmula:

ROTE = Benefici net després d’impostos/Fons propis tangibles mitjans

Fa referència al pagament que ha de fer una persona o institució (inclosos els estats) pels crèdits adquirits. Per tant, és la suma del principal i dels interessos sobre el capital degut que paga periòdicament un prestatari per liquidar un deute.

Parlem de servei del deute extern d’un país quan es tracta del flux de pagaments (interessos i devolució de capital) que un país fa als seus creditors estrangers com a conseqüència dels deutes adquirits davant de no residents.

Podem afirmar que el deute públic és sostenible quan els ingressos públics esperats en un futur són suficients per fer front als interessos i al principal del deute actual, sense necessitar assistència excepcional ni incomplir el pagament.

És una mesura del nivell de desocupació respecte al total de població activa. En concret, es tracta de la proporció de persones en un país o àrea determinada que tenen edat i intenció de treballar, però no tenen feina.

La població activa és el conjunt de persones que tenen edat de treballar i que, o bé estan treballant, o bé estan a la recerca de treball.

Impost que va néixer originàriament per gravar les operacions de conversió entre divises i així penalitzar l’especulació a curt termini, restant rendibilitat. Aquesta taxa ha derivat en la taxa a les transaccions financeres (Financial Transaction Tax) que grava les transaccions d’accions, bons i divises.

Acrònim de Targeted Longer-Term Refinancing Operations, es tracta de préstecs condicionats a llarg termini que concedeix el BCE a entitats financeres europees en condicions avantatjoses. Aquests préstecs estan condicionats al creixement del crèdit en el sector privat no financer.

D’altra banda, existeix també l’LTRO, acrònim de Long-Term Refinancing Operation. Aquest instrument, al contrari del TLTRO, no està condicionat al fet que els préstecs arribin a uns beneficiaris concrets.

El valor teòric comptable és el valor que té una empresa comptablement i es calcula dividint el patrimoni net entre el nombre total d’accions.

En cas de voler calcular el valor teòric comptable tangible (VTCT), hem de restar del patrimoni net els actius intangibles (patents, marques, llicències, coneixement intel·lectual, fons de comerç...). Aquesta última valoració s’assimila al valor que tindria una empresa en liquidació; és a dir, assumeix que els actius intangibles ja no tenen valor.

En comparar entre els valors comptables de diverses companyies, el VTCT permet fer una comparació més objectiva, atès que elimina els actius intangibles, la valoració dels quals pot ser més volàtil.